L'altre gran clàssic

Després de passar les últimes setmanes discutint sobre quants gols li endossaria el Barça al Real Madrid al clàssic del 13 de desembre passat, ha arribat l'hora que es faci sentir el Palau i es parli de l'altre gran clàssic.

Igual com passa amb l'esport rei, el Barça-Madrid de bàsquet és un partit a part, un parèntesi en la trajectòria d'ambdós equips que es converteix en un encontre únic on els sentiments s'imposen molts cops a la pissarra. Si més no a les grades. El públic del Palau és un dels que més entén de bàsquet a Espanya, sap quan l'àrbitre s'equivoca y quan encerta, tot i que de vegades ho dissimuli amb protestes i xiulets, sap quan els equips juguen bé i aplaudeixen un alley-hoop espectacular del rival. Però al Barça-Madrid, la pissarra es deixa a casa, perquè els nens hi dibuixin, i es va al Palau amb una bufanda o una camiseta i la il·lusió que vas a veure un partit irrepetible. Els que hem tingut la sort de viure algun Barça-Madrid en directe al Palau sabem que pot passar de tot. Es pot guanyar, es pot perdre (encara fa mal la cistella de Djordjevic), però estem segurs de que sempre recordarem aquest partit.

Aquest any sembla que el Palau no entén de crisi. L'afició està responent i demà tornarà a omplir les grades del coliseu blaugrana. Prop de sis mil persones estaran donant suport al seu equip des del minut menys cinc i fins que el xiulet final de l'àrbitre ja no ressoni. El culé tornarà a ser el sisè jugador blaugrana, amb ànims y aplaudiments per als locals i xiulades ensordidores per als visitants. És el guió dels clàssics. El desenllaç, al minut 40.

Fotos: www.deportistadigital.com i www.webdelcule.com

Un kit kat molt llarg

És estrany com les persones ens anem cansant de les coses que ens envolten (una cançó, una sèrie, un reality, un menjar...), inclús d'aquelles que fem nosaltres mateixos. I els blogs en són un clar exemple. Aquests primers dies de setembre, quan la connexió a Internet torna a ser una constant a la meua vida, he vist com he deixat morir poc a poc aquest espai i com molta altra gent ha fet el mateix. Però ja que la reflexió sobre la caducitat de les coses m'ha despertat aquest matí (juntament amb les obres del pis de dalt a les 8 del matí), he decidit reenganxar-m'hi.

Potser que expliqui la foto que acompanya aquest escrit. De veritat que no és gratuïta. Un dels motius pels quals ha semblat que tancava la porta d'aquest espai ha estat la falta d'Internet durant els mesos d'estiu. Per vuitè any consecutiu m'he passat juliol i agost servint canyes i gelats (entre ells el de la foto!) al xiringuito de la família, al poble. Un kit kat del que vull que sigui la meua vida professional, però que sempre em deixa bons records amb les històries que es creuen entre ronda i ronda. Un kit kat entre l'inici de la fi de la carrera i l'inici de l'inici d'una incògnita que encara no sé quan ni com es resoldrà. Ja es veurà.

De moment, contenta amb les pràctiques a Mundo Deportivo i amb la sensació que créixer pot tenir el seu què.

Foto: www.helados.nestle.es

Manifest blocaire contra el transvasament

Els blocaires volem sumar-nos al rebuig que el projecte de transvasament de l'Ebre a Barcelona ha generat a la societat civil del territori. Considerem que la mesura no està justificada i que la canonada que ha d'unir la xarxa del Consorci d'Aigües de Tarragona (CAT) amb la d'Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent que perpetuarà la dependència hídrica de l'àrea metropolitana de Barcelona.

-Per tot això, denunciem l'alarmisme i la manipulació que el govern català i l'Agència Catalana de l'Aigua estan fent de la falta d'aigua i de la insuficiència de les últimes pluges, per justificar el transvasament de l'Ebre a Barcelona. A més, reclamem una informació transparent sobre la millora de la situació dels pantans i també de les aigües subterrànies de les conques internes de Catalunya, ja que l'últim episodi de pluges també ha degut recarregar els aqüífers.

-Denunciem que aquesta política respon als interessos especulatius que pretenen consolidar un model de territori insostenible, de creixement sense límits, que perjudica les Terres de l'Ebre i la resta de territoris perifèrics. Els transvasaments reforcen el consum d'aigua de les grans conurbacions urbanes i les noves zones residencials; generen més expectatives de consum insostenible, d'especulació urbanística, i de destrucció del territori, perquè al mateix temps també fomenten un ús desmesurat de l'aigua, tant a les cases com a les indústries. Els transvasaments no són la solució, sinó l'estalvi, la reutilització de cabals, la recuperació d'aqüífers contaminats i la dessalació.

-Advertim que no es pot parlar de transvasament temporal degut a la sequera, ja que això és un insult a la intel·ligència de la població de Barcelona i de la resta del país. La mesura no contribuirà a canviar el model de gestió del consum, ja que no es revisaran ni es limitaran les concessions a indústries, urbanitzacions, nous regants o complexos turístics. L'ampliació del minitransvasament a Barcelona afavorirà un projecte, la interconnexió de xarxes, al qual la Generalitat va voler renunciar perquè no complia els principis de la nova cultura de l'aigua.

-Fem una crida a la dignitat i la responsabilitat de la classe política de les Terres de l'Ebre, especialment als càrrecs electes de tots els partits polítics, perquè sàpiguen estar a l'altura i defensen els interessos del territori, davant d'aquest engany flagrant als ciutadans, que van acudir a les urnes confiant que els transvasaments ja havien quedat enterrats, i que Catalunya apostava per consolidar la nova cultura de l'aigua.

-Reiterem la nostra oposició a qualsevol transvasament i a la interconnexió de xarxes inclosa en el decret de sequera, ja que obre la porta a d'altres transvasaments, i manifestem el nostre suport a la dignitat de les Terres de l'Ebre, a la Plataforma en Defensa de l'Ebre i qualsevol altra entitat o col·lectiu que compartisca la causa i l'objectiu d'aturar aquest tipus de projectes. Per tant, donem tot el suport a la convocatòria la manifestació del 18 de maig a Amposta, així com a les properes accions que en el mateix sentit es puguen anunciar en els propers dies.

Ebresfera (Terres de l'Ebre), 15 de maig de 2008

El discurs de la raó

La raó que et dóna l'experiència personal i viure de primera mà els conflictes armats dels últims anys i les seves conseqüències en la vida de la gent. I la raó la té Gervasio Sánchez, fotoperiodista guardonat amb el XXV Premi Ortega y Gasset de Fotografía. En el bloc d'Enrique Meneses (periodista, fotoperiodista i escriptor) trobem el discurs que va pronunciar en l'entrega del premi, davant de gran part de la plana política espanyola.

El guardó li han concedit per aquesta fotografia, 'Sofia i Alia', del projecte/exposició/llibre 'Vidas minadas'. Vaig tenir l'ocasió de veure-la al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fa uns mesos, després d'haver vist el reportatge al 30 Minuts. Sens dubte una veu molt crítica del drama de les mines que, com diu el mateix Sánchez en el documental, són uns soldats molt barats i molt efectius, perquè el cost de producció és molt baix, no mengen, ni beuen, tenen una vida molt llarga i sempre estan a punt per emportar-se una vida.

En el discurs, que podeu llegir més avall, el fotoperiodista arremet contra els governs espanyols de tota l'era democràtica per haver consentit que Espanya continués sent un dels països exportadors d'armes; i, tot i haver signat tractats com el d'Ottawa (1999, Convenció sobre la Prohibició de l'Ús, Emmagatzemament, Producció i Transferència de Mines Antipersona i sobre la seva Destrucció), no fa el necessari per ajudar les víctimes que, al cap i a la fi, són el més important i les que més pateixen els efectes de l'enrequiment de governs i empreses pel tràfic d'armament. Víctimes a qui Gervasio Sánchez ha volgut donar veu i demostrar al món que, tot i les dificultats, el dolor, l'odi, la pobresa... tenen força per continuar vivint.

Foto: www.elpais.com

Estimados miembros del jurado, señoras y señores:

Es para mí un gran honor recibir el Premio Ortega y Gasset de Fotografía convocado por El País, diario donde publiqué mis fotos iniciáticas de América Latina en la década de los ochenta y mis mejores trabajos realizados en diferentes conflictos del mundo durante la década de los noventa, muy especialmente las fotografías que tomé durante el cerco de Sarajevo.

Es un gran honor porque varios de mis mejores amigos a los que respeto profesionalmente pertenecen a la plantilla de este diario. Queridos Ramón Lobo, Guillermo Altares, Miguel Ángel Villena, Jorge Marirrodriga, Francesc Relea, Miguel Gener, Alberto Ferreras, Gorka Lejarcegui, incluso tú querido Alfonso Armada, a los que he nombrado y a los que tengo en mi mente, a todos vosotros que me apoyasteis en los momentos más duros os dedico este premio de todo corazón.

Quiero dar las gracias a los responsables de Heraldo de Aragón, del Magazine de La Vanguardia y la Cadena Ser por respetar siempre mi trabajo como periodista y permitir que los protagonistas de mis historias, tantas veces seres humanos extraviados en los desaguaderos de la historia, tengan un espacio donde llorar y gritar. No quiero olvidar a las organizaciones humanitarias Intermon Oxfam, Manos Unidas y Médicos Sin Fronteras, la compañía DKV SEGUROS y a mi editor Leopoldo Blume por apoyarme sin fisuras en los últimos doce años y permitir que el proyecto Vidas Minadas al que pertenece la fotografía premiada tenga vida propia y un largo recorrido que puede durar décadas.

Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años. Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad.

Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad. Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película Cuentos de la luna pálida de Kenji Mizoguchi.

Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.

Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.

Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.

Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos. Pero como Martin Luther King me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.

Muchas gracias.

La prova, jajaja

Grata sorpresa avui per la tele. El Lluís Cervelló m'ha ensenyat aquesta foto del dissabte passat, del primer partit de les semifinals de la divisió d'honor d'hoquei herba entre l'Atlètic Terrassa i el Club Egara (va guanyar l'Atlètic i demà hi torno al primer de la final, aquest cop contra el Polo). Ja sé que és pretenciós fins a l'infinit, però m'ha fet molta gràcia. A més, mons pares sempre em pregunten si sóc jo qui aguanta el micro a les peces que faig. Aquí hi ha la prova irrefutable. Jajaja.

Foto: http://www.okeydigital.es/

Els últims de la classe

Una de les primeres vegades que vaig parlar amb algú català de fora de les Terres de l’Ebre el primer que em va dir va ser: tu ets de Lleida, no? Poc després algun altre deia: ah, amb aquest parlar ets de València, no? Doncs, no. Ni d’un lloc, ni de l’altre.
Sempre he tingut la sensació que els pobles de la zona ebrenca érem com els últims de la classe, que la resta del país anava aprovant, alguns amb matrícules, i natros sempre suspeníem. Inversió, infraestructures, publicitat, compareixença positiva als mitjans (no només perquè han interceptat un carregament de droga al port de La Ràpita o d’Alcanar), personalitats ebrenques amb càrrecs importants, mesures per al desenvolupament sostenible de la zona, recuperació de la memòria històrica, projecció de la cultura ebrenca...
Durant els últims mesos les Terres de l’Ebre han tornat a sortir a les primeres pàgines de diaris i el Cuní n’ha parlat mentre la gent es prenia els croissants amb cafè amb llet. Ostres! És veritat que més a baix de Salou encara és Catalunya i ... Coi! Tenen aigua i lloc de sobres per instal·lar magatzems de residus nuclears. Total, ja tenen una central oberta i l’aigua la tiren al mar.
Penso que el tema de la sequera és prou complicat i preocupant com perquè en faci ara aquí una reflexió al respecte. Només diré dues coses: una, busqueu la intervenció d’Antonio Canicio a Els Matins de TV3 del dilluns 21 d’abril i sabreu perquè quan el Conseller Baltasar va anar a Tortosa se’l va rebre amb un nus de sal. I dues, se suposa que signar un pacte implica responsabilitat de les parts de respectar-lo, sense tenir en compte si s’està a una banda o l’altra.
L’última carabassa que ens hem emportat ha estat els nous trens Avant que la Renfe ha posat en marxa per unir Barcelona, Lleida i Tarragona amb la meitat del temps, aprofitant les infraestructures de l’AVE. Un altre cop Catalunya acaba per la zona del Tarragonès i les Terres de l’Ebre tornen a ser terra de ningú, a més de dues hores de Barcelona amb tren, un lloc on discuteixen i parlen raro... Ah! I on es menja molt bé! Tan de bo les polítiques socials, econòmiques, d’infraestructures, etc. a la zona ebrenca depenguessin d’un suquet de peix o d’un arròs caldós. Ens llicenciaríem amb honors.

Primera visita oficial

Per fi, després de dos mesos amunt i avall per estes terres catalanes, els de TV3 em van enviar al costat de casa, a un dels llocs que més han significat per a mi en els últims anys, esportivament parlant: al Palau Blaugrana. Ahir vaig fer la meva primera visita com a 'periodista' al Palau, i quina estrena! Els que em coneixeu sabeu que la meva debilitat és el bàsquet, però des de fa un temps el cuquet de l'handbol m'ha mossegat i quan divendres vaig veure el planning de rodatges, em vaig emocionar. Segur que Barrufet i companyia sabien que hi anava, perquè van jugar un dels millors partits d'aquesta temporada -cert és que el rival (Torrevella) no va mostrar el seu millor joc. Acreditació al coll, vaig poder gaudir del partit a peu de pista i, no, no vaig rebre cap pilotada (toco fusta per si de cas hi torno).

Conyes a part, els jugadors de Manolo Cadenas van jugar un partit complert, molt encertats en atac, encapçalats per Iker Romero, màxim anotador amb 9 gols (3 de penal), i ben posicionats en defensa, destacant el doble pivot Garabaya-Nagy a la primera part i Garabaya-Noddesbo a la segona. I com no, David Barrufet va tornar a ser el porter inexpugnable que tots recordem (i va donar descans a Kasper Hvidt, que ja li tocava). Amb aquesta victòria per 36 a 20 el Barça es torna a col·locar a dos punts del Ciudad Real, i va descontant els partits que li queden per enfrontar-se al líder en la penúltima jornada.

Aquí acaba el paràgraf periodístic i comença el sentimental. Fa uns mesos vaig poder entrevistar el David Barrufet per a una assignatura de la carrera i vaig quedar encantadíssima de la vida amb ell, amb el grup i amb el bon tracte que hem van donar els de premsa. Són un equip exemplar, bons companys dins i fora de la pista. Amb la crisi extrema que està patint el futbol, és una llàstima que els nois de l'handbol no apleguin ni un miler d'aficionats culés.

Fotos: www.fcbarcelona.cat

Qui ha apagat el llum?

Avui he viscut una situació del tot inesperada a la uni. Mentre preparàvem la pràctica del butlletí de ràdio i estàvem literalment pegats als ordinadors, a Internet i a la ràdio per saber l'última hora de les notícies del dia ens hem quedat a les fosques. Primera reacció: MERDA!! I ARA QUÈ?! Segona reacció: anem a la biblioteca. Tercera reacció: TOT EL CAMPUS ESTÀ A LES FOSQUES. A hores d'ara no sé què ha passat, només que hem hagut d'ajornar la pràctica quan ja ho teníem tot prou lligat. Fa ràbia que això passi els dies que tenim assignatures interessants i no algun dels grans rollos teòrics que caracteritzen la meua carrera. Què hi farem! Quan sàpiga alguna cosa ja informaré.

Tots a les fosques 2a part
Aviso que la informació que deixaré no està contrastada al 100%, però després de veure les notícies i uns fulletons informatius que han deixat per la facultat, us puc dir que sembla ser que l'apagada d'ahir va ser fruit del desallotjament de la cinquantena d'estudiants de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB per part dels Mossos d'Esquadra. No sé ben bé com va anar la cosa així que us aconsello seguir les informacions que surten al 3/24.

PD: 6 de març, manifestació en contra del Pla Bolonya.

Imagen: http://laguerrasintregua.wordpress.com

Per on començar...

Sembla que ja està sent un costum actualitzar el bloc els diumenges a la nit; no ho faig expressament, però és un dels únics moments de calma relativa que tinc durant la setmana. Mentre escolto el Pou i companyia a Rac1 (molt recomanable per aquells que voleu riure i passar una bona estona, a més de saber que fa el Barça) penso en la setmana que he tingut. Per on començar...

Ha estat la primera setmana de l'últim quadrimestre de la carrera, que es diu prompte. Conclusions? La meva vida social serà pràcticament inexistent, excepte la relació amb els teòrics dels llibres i els d'Esports de TV3, i els meus compis (no m'oblido de vatros; què seria de mi sense la vostra amistat!). Treballs, parcials i pràctiques seran el meu pa de cada dia; això sí, festeta al juny!! Fora exàmens i a la platgeta amb els mañicos. O l'altra banda del món amb els guiris (això últim ja ho veurem, si el Ministerio està generós intentaré anar el més lluny possible to speak English -resarem a Santa Beca perquè es faci realitat). Una altra conclusió? Sortiré guapa a l'orla, jeje. Per aquells que no creuen en la màgia, combineu planxa dels cabells, maquillatge i arracades i tindreu gairebé un miracle. Per cert, aprofito aquestes línies per reivindicar dues coses: primera, que no facin les fotos al desembre, quan el moreno de l'estiu és un bonic record i les ulleres pels treballs i l'estudi d'exàmens comencen a ser profundes, i segona, que el Puig i el Manel Mateu haurien d'aparèixer a la meva orla.

Continuem... Avui he acabat el tercer cap de setmana oficial com a estudiant en pràctiques a TV3. Què puc dir?! Està sent una gran experiència perquè, a part d'anar amunt i avall veient futbol, bàsquet, atletisme, waterpolo, hoquei patins... per tot Catalunya, visc en primera persona com es fa això de la tele. Les connexions amb la FORTA, els consells de redacció, com es fan les escaletes, el "una mica de silenci que gravem veus!", les presses del TN i del directe... i el bocata del vespre! I, a més, puc fer les meves cosetes. A part d'una mitja crònica de l'Hospitalet-Terrassa per al Futbol.Cat (massa lluny ja en les dates), ahir, dissabte 23F (quina data també!), va sortir a Esports 33 una notícia muntada, escrita i locutada per una servidora. Els nois del waterpolo bé s'ho valien, en tots els sentits ;-) Tot i els problemes tècnics que estem tenint els becaris, he de dir que, a aquestes alçades, el balanç és més que positiu. Tots a la redacció et donen un cop de mà quan cal (que és sovint!) i els càmeres amb qui anem per aquesta terra nostra ens cuiden molt bé. No podria demanar més.

Aquesta setmana, però, també m'agradaria destacar-la per quatre coses que han passat al món. Els titulars dels últims dies a tots els mitjans les estableixen perquè, com bé diuen per la facultat i al món comunicatiu, són els mitjans qui marquen l'actualitat. Començàvem la setmana amb la renúncia de Fidel Castro a seguir al capdavant del govern cubà. La notícia va fer il·lusionar-se la comunitat internacional davant una possible obertura de l'illa cap a la democràcia. Aquest matí, però, s'han acomplert els pronòstics i el germà de Fidel, Raúl Castro, ha estat escollit per dirigir el règim comunista a partir d'ara. Els, per a dir-ho d'alguna manera, desil·lusionats d'abans veuen la llum al final del tunel en què Raúl només és cinc anys més jove que Fidel i això, tard o d'hora, comportarà la fi del règim més llarg del segle XX.

L'AVE arriba a Barcelona. El dimecres 20, els passatgers del pont aeri ja tenien una alternativa al tràfec de l'aeroport per arribar fins a Madrid. Duem quatre dies de TGV a Barcelona, amb viatges cap a Lleida, Tarragona i Madrid i ja es parla de la propera connexió amb Girona per arribar fins a França. Davant de la gran quantitat de pàgines de diaris i hores a tele i ràdio que s'han dedicat a aquest tema, i de si és més ràpid arribar a la capital de l'Estat amb tren o amb avió (quin gran esforç periodístic!!), jo, resident a Barcelona però que visito sovint el meu poble (a uns 200 km tant de Barcelona com de València) em pregunto quants anys passaran fins que sigui més ràpid arribar a La Ràpita que a Madrid (a uns 600 km).

I comença la campanya electoral. Que no havia començat ja? Per sort o per desgràcia estem patint una sobreinformació de la política els últims anys i això fa que tinguem la sensació que ja fa temps que els partits s'estan autopromocionant i atacant constantment. Bé, de fet, no és una sensació perquè és ben cert, i per això no deixa de ser curiós que l'únic de diferent des que es va encetar la campanya és que ara, a més, et demanen el vot. Com a mínim se'n recorden de natros. A veure si se'n recorden després.

I ja per acabar, no puc anar dormir sense escriure quatre ratlles sobre la situació de la Lliga. Avui he anat al Camp Nou amb mons pares i he gaudit amb els gols del Barça (especialment el tercer, jugada preciosa que combinen Touré, Messi i Eto'o). En acabar-se he escoltat la retransmissió del Madrid per Rac1. El Barça a 2 punts dels de Schuster a falta de 13 jornades per acabar-se la Lliga. I Robben celebrant el gol a la Cibeles...

Fotos: http://www.laguia2000.com/ i http://www.ecoclimatico.com/

I love this game

Aquest cap de setmana s'està celebrant l'All Star de l'NBA. Després de la gran actuació de Joan Carles Navarro (14 punts en 20 minuts, 4 rebots, 4 assistències i 2 pilotes recuperades) en el partit dels rookies contra els sophomores, que es van emportar els jugadors de segon any per 136 a 109, han vingut els concursos. Jason Kapono (Toronto Raptors) ha revalidat el títol de canoner de la lliga per segon any consecutiu, gesta que estava en mans de Peja Stojakovic (títols el 2002 i 2003).

I un cop més les esmaixades han centrat l'atenció del dissabte. El superman Dwight Howard s'ha emportat el trofeu de l'Slum Dunk d'aquest any, en un concurs marcat per l'originalitat de les esmaixades. Una escala, un pastisset amb candeleta inclosa i una disfressa de superheroi són algunes de les excentricitats que han fet pujar el nivell d'un concurs que els últims anys s'havia estancat bastant. Al You Tube i també al 3alacarta podeu veure el vol sense motor del nou Clark Kent.

Però mirant cosetes pel You Tube m'he posat nostàlgica i us deixo les 10 millors esmaixades de l'Slum Dunk de l'All Star (segons NBATV i fins el 2006)

10. 1976: Julius Erving, Dr. J, The Doctor

9. 1979: Dominique Wilkins

8. 1988: Michael Jordan

7. 2003: Desmond Mason

6. 2004: Jason Richardson

5. 2000: Vince Carter

4. 1987: Michael Jordan

3. 1986: Anthony Spud Webb

2. 2003: Jason Richardson

1. 2000: Vince Carter

Jo em quedo amb la 5 i la 4. Sóc de les clàssiques i Carter i Jordan són de lo milloret que ha passat per una pista de bàsquet.

PD: Prometo que el proper post no serà d'esports (m'he de desintoxicar, jeje)

Rudy volia la copa, i ja la té!

Després del post sobre la derrota del Barça ja m'agrada fer-ne un sobre la victòria de la Penya. Tot i que sembli incompatible, m'alegro moltíssim que el Joventut hagi aconseguit el títol (i ja veieu que s'ha complert la maledicció sobre la sort de l'amfitrió). No he pogut veure el partit, així que us recomano que consulteu la pàgina oficial de l'ACB, on hi ha una àmplia informació de la final, amb vídeos d'ACBTV, i de la resta de partits.
Sí he vist com Rudy aixecava la copa de campions, com recollia el trofeu com a jugador més valuós (MVP) del torneig i com la pista era una festa verd-i-negra. Aquesta era una assignatura pendent del jugador balear abans d'empendre el viatge de l'NBA.

Enhorabona campions!

Foto: http://www.elconfidencial.com/

Crònica d'una derrota anunciada

Fa uns dies, a Versió RAC1 (de dilluns a divendres de 16.00 a 18.00 a RAC1) van fer un repàs de molts dels titulars que feien referència a l'obra de García Márquez i les seves variacions. És curiós com una frase es pot usar per a moments i situacions tant diferents i, encara que ja sé que és un tòpic com una casa de pagès, em feia gràcia titular així el post (l'únic divertit que hi trobo).

No fa ni 24 hores que feia referència a una de les malediccions de la Copa del Rei de bàsquet: el defensor del títol no el revalida per segon any consecutiu des que ho fes el Barça el 1984. Doncs bé, ahir es va complir, i de quina manera. L'AXA Barça va tornar a demostrar que és un equip molt desestructurat, que no sap a què juga i que es val del dia que tinguin dos o tres jugadors clau (ahir Lakovic -triples en moments clau- i Trias -immens jugant per la línia de fons).

Ja fa temps que aquest Barça no convenç, ni el seu sistema de joc, ni la majoria de jugadors, ni l'entrenador, ni el director tècnic... Em deixo algú? A sí, ni el president. La gestió que s'ha fet del bàsquet (i de la resta de seccions) sota el mandat de Laporta és molt deficient, mostra -crec- d'una manca d'interès per part dels alts càrrecs per tot allò que no té relació amb el Camp Nou i si Ronaldinho està bé o fa panxa. Que es prepari el Jan el proper cop que vagi al Palau, perquè la mocadorada serà memorable. Com també ho serà la xiulada que rebrà -segur- Ivanovic el proper partit. Penso que és un bon entrenador (bé ho va demostrar al TAU) però situacions com el final del partit d'ahir (tan difícil és fer una falta personal???) m'ennuvolen la raó i em fan creure que els tècnics serbis ja no són el que eren.

El Iurbentia Bilbao va ser el just guanyador del matx i demà s'enfrontarà al TAU (si guanya complirà la segona maledicció: l'amfitrió no aconsegueix el títol des del 2002). Espero que avui, els equips catalans facin una millor actuació i aconsegueixin el pas a semifinals. Sort!

DKV Joventut-Pamesa València; 17.45h (C33 - Teledeporte)

Real Madrid-Akasvayu Girona; 20.00h (TVE La2)

4 mesos, 3 setmanes i 2 dies o com la realitat et pega una bufetada

No sé si serviria com a crític de cinema. Suposo que veure tantes pel·lícules i tan diferents al final t'ha de crear una capa d'impermeabilitat vers les històries, perquè veure moltes pelis com la d'ahir t'acabaria afectant massa. Jo encara estic pensant si m'ha agradat o no. No puc negar que és una gran pel·lícula, però, com diu ma mare, no per això t'ha d'agradar.

Un drama molt dur, ambientat a la Romania comunista de finals dels 80, explica la història d'una noia que vol interrompre el seu embaràs en un país on és il·legal. El pes de la narració, però, recau sobre la seva amiga... No us dic res més, perquè és un relat per veure, no per llegir en un post i, si realment la voleu veure, està bé que experimenteu la pel·lícula des de la ignorància, com jo. Això sí, us aviso que l'engoixa us durarà; de fet, en acabar la peli es podia palpar en la sala dels Verdi (amb més gent de la que em pensava).

Amb tot, i mentre tornava cap a casa, pensava que a mi, el que més m'afecta de pel·lícules com 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies és que t'expliquen coses que passen o passaven de veritat. Afortunats tots els que no ho hem patit. Desafortunats aquells que ho ignoren. 

Foto: http://www.fotogramas.es/