St. George's Day

Tot i no ser una festivitat oficial, Sant Jordi és un d’aquells dies que l’alegria i la joia omplen els carrers de Catalunya. Dóna goig passejar entre les parades de llibres i roses, llegir les contraportades i sospesar quina història t’enganxarà més, o dir-te a tu mateix que aquest any compraràs una flor groga, per ser original, i acabar comprant la clàssica roja –la més bonica, tot sigui dit–.

Reconec que sóc molt fan de Sant Jordi i estar lluny de casa aquest dia se’m feia molt costa amunt. Per sort, un trosset de tan nostrada diada es va deixar veure per terres londinenques. El diumenge 22 d’abril, el mercat de Borough es va omplir de cultura i gastronomia catalana i, agermanades amb l’anglesa, els catalans residents i visitants a Londres vam poder celebrar un Sant Jordi molt especial. Perquè sí, perquè tot i ser diferents en quasi tot, anglesos i catalans compartim patró; i perquè la Delegació del Govern de la Generalitat al Regne Unit va fer mans i mànigues per fer-nos sentir com a casa.

Roses, calçots, folk català i fideuà per part catalana; embotits, pastissos, pies i dances i disfresses medievals per part anglesa. Ernest Crusats, del grup viguetà La Iaia, va posar les notes de bona música i humor amb la seva actuació en acústic i el seu anglès macarrònic, arrancant aplaudiments al final de cada cançó i molts somriures quan intentava explicar als londoners per què a Catalunya es regalen roses per Sant Jordi. I entre dança i dança amb vestimentes d’aquelles d’una pel•lícula de Robin Hood, l’oloreta dels calçots es començava a escampar per Borough Market. Ni us imagineu la cara dels locals quan, amb pitet de pam i mig inclòs, alçàrem aquelles cebes banyades en romesco enlaire i ens les cruspírem àvidament. Boníssims, per cert.

I així, entre rebosteria britànica i poesia catalana va acabar la celebració de la diada de Sant Jordi a Londres. Amb la sensació d’haver passat una estona molt especial i amb un llibret d’informació turística de les Terres de l’Ebre amb anglès, assenyalant al mapa La Ràpita i dient, “This is my home!”.

Fotos: Marina Sancho

An unsweetened cup of basketball

No recordo exactament quan em vaig començar a aficionar al bàsquet, però fins on m’arriba la memòria, he vist partits, sobre tot del Barça, en moltíssimes ocasions i situacions diferents: al sofà de casa, al sofà de casa un veí, sola, amb mon pare, amb amics, amb coneguts, amb saludats, a un bar, a dos, a tres... a espais públics, en viu a la graderia i a peu de pista... Però mai, fins avui, l’havia vist a un vaixell.

Una de les primeres coses que vaig buscar en arribar a Londres va ser on podria veure els partits del Barça (de futbol) amb més culés. Gràcies a Facebook vaig trobar la Penya Blaugrana London, que es reuneix per seguir l’equip de Guardiola al Bar&Co, the party boat rocking The Thames. Sí, sí, un bar en un vaixell flotant al Tàmesi. Normalment, només posen els partits de futbol, però una final de la Copa del Rei de bàsquet, amb el Barça i el Madrid com a protagonistes, ha fet obrir avui les portes d’aquest peculiar bar més aviat. Però com ja sabreu, el desenllaç no ha estat molt feliç.

Només érem quatre (aquí el bàsquet també és el germà lleig del futbol) i, tot i ser a la coberta inferior, el fred humit londinenc no ens ha deixat en tot el partit; ni a nosaltres, ni al Barça. Avui el Reial Madrid ha estat molt superior a l’equip blaugrana, tant en defensa (deixant sense idees ofensives al rival) com en atac (avui la seva cistella era una piscina olímpica) i ha estat el just guanyador de Copa 19 anys després de l’última aconseguida.

En cap moment el Barça s’ha reconegut com l’equip guanyador, superior en tots els aspectes del joc i capaç de deixar en menys de 60 punts als seus rivals, que ha estat des que Xavi Pascual va arribar a la banqueta. Navarro, capità blaugrana i jugador-pilotes-a-mi-en-els-moments-importants, no ha estat el de sempre (ja fa temps que els problemes físics li impedeixen rendir al 100%) i cap dels seus companys ha estat capaç de carregar-se l’equip a l’espatlla. La defensa blaugrana ha fet aigües en tot moment i l’encert des de la línia de 6.75 dels blancs ha estat demolidor, exemplificat en dues jugades de Llull (MVP) al final del segon i tercer quart, amb sengles triples sobre la botzina que deixava la diferència al marcador amb + 9 a favor dels madrilenys (33-42 i 56-65).

El Barça ha arribat a posar-se a només un punt (51-52) a la meitat de tercer quart, però després d’un temps mort demanat per Pablo Laso, el Madrid s’ha tornat a posar a + 7 i ja no ha baixat d’aquesta diferència en tota la segona part. Minut 40 i 74-91 en la meva primera final lluny de casa. 

Com he dit, no ha estat el desenllaç més feliç, però em quedo amb l'experiència 'nàutica', la convicció que el Barça Regal s'aixecarà ben aviat i ens donarà moltes alegries, i que sigui on sigui, hi haurà algun freak com jo desitjant que soni el xiulet inicial i la pilota s'enlairi. Ah, i les vistes també ajuden a pair-ho millor.

Imatges: www.acb.com i Marina Sancho.

'Españoles por el mundo'

Possiblement les plagues bíbliques sobre Egipte són les més famoses de la història; però, en els –pocs– viatges que he fet, he comprovat que n’hi ha una de recent, persistent i de dimensions considerables. 

Com les llagostes que van envair la capital del Nil, hi ha una espècie que s’ha anat escampant arreu del planeta; de fet, en podeu veure mostres en diferents formats televisius (alguns millors que altres, tot sigui dit). Sí amics, els anomenats españolitos en una cançó que, penseu-hi, canteu almenys un cop a l’any, s’han anat establint arreu.

En la meva última parada, Londres, aquest fet no ha estat una excepció. A la casa on visc, als museus on vaig, als establiments de menjar ràpid i cafè car... Quan menys t’ho esperes, et sorprens girant-te perquè has sentit parlar algú i ho has entès a la perfecció (intenta-ho amb les converses col•loquials dels autòctons...).

I no només es pot veure in situ. Si fas un Google amb “españoles+londres” et surten 10.100.000 referències, per no parlar de Facebook i altres xarxes socials, on els grups es multipliquen per moments, i tracten temes tan diversos com l’allotjament, la feina o “Españoles que van a Londres y se compran un sombrero” (sí, existeix). Per cert, aquestes últimes serien plagues 2.0?

Segurament aquesta observació es pot extrapolar a tots els països i nacionalitats, perquè des que el món és món, els moviments migratoris han marcat l’evolució de la humanitat. Això sí, allà on sigueu, no oblideu la brúixola.

PD: Qui em coneix sap de quin peu calço amb el tema nacional, d’aquí la distància amb els protagonistes de l’escrit.

Imatge: paolavalestocados.blogspot.com