Una de les primeres vegades que vaig parlar amb algú català de fora de les Terres de l’Ebre el primer que em va dir va ser: tu ets de Lleida, no? Poc després algun altre deia: ah, amb aquest parlar ets de València, no? Doncs, no. Ni d’un lloc, ni de l’altre.
Sempre he tingut la sensació que els pobles de la zona ebrenca érem com els últims de la classe, que la resta del país anava aprovant, alguns amb matrícules, i natros sempre suspeníem. Inversió, infraestructures, publicitat, compareixença positiva als mitjans (no només perquè han interceptat un carregament de droga al port de La Ràpita o d’Alcanar), personalitats ebrenques amb càrrecs importants, mesures per al desenvolupament sostenible de la zona, recuperació de la memòria històrica, projecció de la cultura ebrenca...
Durant els últims mesos les Terres de l’Ebre han tornat a sortir a les primeres pàgines de diaris i el Cuní n’ha parlat mentre la gent es prenia els croissants amb cafè amb llet. Ostres! És veritat que més a baix de Salou encara és Catalunya i ... Coi! Tenen aigua i lloc de sobres per instal·lar magatzems de residus nuclears. Total, ja tenen una central oberta i l’aigua la tiren al mar.
Penso que el tema de la sequera és prou complicat i preocupant com perquè en faci ara aquí una reflexió al respecte. Només diré dues coses: una, busqueu la intervenció d’Antonio Canicio a Els Matins de TV3 del dilluns 21 d’abril i sabreu perquè quan el Conseller Baltasar va anar a Tortosa se’l va rebre amb un nus de sal. I dues, se suposa que signar un pacte implica responsabilitat de les parts de respectar-lo, sense tenir en compte si s’està a una banda o l’altra.
L’última carabassa que ens hem emportat ha estat els nous trens Avant que la Renfe ha posat en marxa per unir Barcelona, Lleida i Tarragona amb la meitat del temps, aprofitant les infraestructures de l’AVE. Un altre cop Catalunya acaba per la zona del Tarragonès i les Terres de l’Ebre tornen a ser terra de ningú, a més de dues hores de Barcelona amb tren, un lloc on discuteixen i parlen raro... Ah! I on es menja molt bé! Tan de bo les polítiques socials, econòmiques, d’infraestructures, etc. a la zona ebrenca depenguessin d’un suquet de peix o d’un arròs caldós. Ens llicenciaríem amb honors.
Sempre he tingut la sensació que els pobles de la zona ebrenca érem com els últims de la classe, que la resta del país anava aprovant, alguns amb matrícules, i natros sempre suspeníem. Inversió, infraestructures, publicitat, compareixença positiva als mitjans (no només perquè han interceptat un carregament de droga al port de La Ràpita o d’Alcanar), personalitats ebrenques amb càrrecs importants, mesures per al desenvolupament sostenible de la zona, recuperació de la memòria històrica, projecció de la cultura ebrenca...
Durant els últims mesos les Terres de l’Ebre han tornat a sortir a les primeres pàgines de diaris i el Cuní n’ha parlat mentre la gent es prenia els croissants amb cafè amb llet. Ostres! És veritat que més a baix de Salou encara és Catalunya i ... Coi! Tenen aigua i lloc de sobres per instal·lar magatzems de residus nuclears. Total, ja tenen una central oberta i l’aigua la tiren al mar.
Penso que el tema de la sequera és prou complicat i preocupant com perquè en faci ara aquí una reflexió al respecte. Només diré dues coses: una, busqueu la intervenció d’Antonio Canicio a Els Matins de TV3 del dilluns 21 d’abril i sabreu perquè quan el Conseller Baltasar va anar a Tortosa se’l va rebre amb un nus de sal. I dues, se suposa que signar un pacte implica responsabilitat de les parts de respectar-lo, sense tenir en compte si s’està a una banda o l’altra.
L’última carabassa que ens hem emportat ha estat els nous trens Avant que la Renfe ha posat en marxa per unir Barcelona, Lleida i Tarragona amb la meitat del temps, aprofitant les infraestructures de l’AVE. Un altre cop Catalunya acaba per la zona del Tarragonès i les Terres de l’Ebre tornen a ser terra de ningú, a més de dues hores de Barcelona amb tren, un lloc on discuteixen i parlen raro... Ah! I on es menja molt bé! Tan de bo les polítiques socials, econòmiques, d’infraestructures, etc. a la zona ebrenca depenguessin d’un suquet de peix o d’un arròs caldós. Ens llicenciaríem amb honors.
