És estrany com les persones ens anem cansant de les coses que ens envolten (una cançó, una sèrie, un reality, un menjar...), inclús d'aquelles que fem nosaltres mateixos. I els blogs en són un clar exemple. Aquests primers dies de setembre, quan la connexió a Internet torna a ser una constant a la meua vida, he vist com he deixat morir poc a poc aquest espai i com molta altra gent ha fet el mateix. Però ja que la reflexió sobre la caducitat de les coses m'ha despertat aquest matí (juntament amb les obres del pis de dalt a les 8 del matí), he decidit reenganxar-m'hi.
Potser que expliqui la foto que acompanya aquest escrit. De veritat que no és gratuïta. Un dels motius pels quals ha semblat que tancava la porta d'aquest espai ha estat la falta d'Internet durant els mesos d'estiu. Per vuitè any consecutiu m'he passat juliol i agost servint canyes i gelats (entre ells el de la foto!) al xiringuito de la família, al poble. Un kit kat del que vull que sigui la meua vida professional, però que sempre em deixa bons records amb les històries que es creuen entre ronda i ronda. Un kit kat entre l'inici de la fi de la carrera i l'inici de l'inici d'una incògnita que encara no sé quan ni com es resoldrà. Ja es veurà.
De moment, contenta amb les pràctiques a Mundo Deportivo i amb la sensació que créixer pot tenir el seu què.
Foto: www.helados.nestle.es
