S'abaixa la persiana

La 63a edició de la Copa del Rei de bàsquet ja és història. El Regal Barça ha aconseguit el seu 21è títol coper amb una autèntica exhibició de bon joc enfront de l'etern rival, el Real Madrid (80-61). Els de Xavi Pasqual, que partien com a favorits, han anat de menys a més en el torneig del KO i han deixat clar que són un dels millors equips d'Europa. Però aquest article no va ben bé d'esport.

Durant quatre dies el bàsquet ACB ha aconseguit esgarrapar minuts als telenotícies estatals (entendre aquí Telecinco, Antena 3, Cuatro i La Sexta), un fet que només es tornarà a repetir quan es juguin els play-off pel títol de Lliga i si un o més equips espanyols arriben a la Final Four de París. Durant la resta de la temporada, el futbol (Primera i Segona Divisió, Champions League, Premier...), la Fórmula 1, el tennis, el motociclisme i l'NBA eclipsen la que es pot considerar la millor lliga de bàsquet d'Europa. Sorprèn que, per exemple, Antena 3 i Cuatro mostrin les millors jugades de l'NBA però ignorin els resultats de la jornada de l'ACB i l'Eurolliga. Han oblidat que Pau Gasol, José Manuel Calderón, Sergio Rodríguez i Marc Gasol (que, per cert, tampoc surten sempre) van jugar primer aquí? Han oblidat que Ricky Rubio té molts números per acabar jugant als Estats Units en breu? Potser llavors posaran imatges d'arxiu del base del Masnou jugant amb la Penya o el Barça.

Per sort, per aquells telespectadors que vulguin seguir l'actualitat basquetbolística d'aquí els queda Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola. Dues apostes, dos estils diferents, dues finestres on el bàsquet treu el nas totes les setmanes, no només amb les retransmissions, sinó també en els informatius. Mentre les dues teles públiques no abaixaran la persiana del bàsquet estatal i europeu fins a final de temporada, n'hi ha que ahir la nit van posar-hi el cadenat fins al maig.

Imatge: www.altaspulsaciones.com

Això és periodisme?

Gràcies a aquesta nova eina periodístico-festiva que és el Twitter he descobert la portada del diari La Gaceta d'ahir divendres 19 de febrer. Ja sé que encara no puc considerar-me periodista i que em falten molts anys a l'esquena per opinar de segons què, però us puc ben assegurar que, en els quatre anys d'universitat, no em van ensenyar a fer això:

Està bé que s'autoproclamin un mitjà de dretes (només faltaria) però aprofitar un gest groller de l'ex president Aznar per fer demagògia contra el govern em sembla vergonyós.

Imatge: http://www.intereconomia.com/la-gaceta

En el camí del play-off

"Estic segur que ens classificarem per al play-off d'ascens i, si no ho fem, m'empassaré les meves paraules". Així de contundent va ser Luis Enrique després del partit que el Barça Atlètic va perdre a Dènia (1-0) diumenge passat. El tècnic asturià confia plenament en el seu equip que, tot i baixar a la tercera posició després d'aquesta desfeta, continua mantenint totes les opcions de jugar l'ascens a Segona Divisió A.

La temporada passada, la primera amb Luis Enrique a la banqueta, el filial blaugrana va pagar en excés un inici irregular, que el va dur als llocs de descens, i es va quedar a les portes del play-off (cinquè a només un punt del quart classificat) tot i acabar invicte la segona volta. Aquesta primera experiència de Lucho com entrenador i la feina de Guardiola l'any anterior a Tercera van assentar les bases de l'equip que, a dia d'avui, pot tornar el Barça Atlètic a Segona A onze anys després de perdre la categoria (temporada 98-99). El bon joc exhibit pel planter fins ara augura el millor dels pronòstics.

Els partits del filial se solen caracteritzar pel seu plantejament ofensiu i el futbol de toc que tan bé defineix la filosofia del Barça. Els migcampistes blaugrana intenten tenir el domini de la pilota i dirigir l'atac del seu equip; els defenses s'incorporen a dalt en jugades d'estratègia; els extrems i davanters procuren desbordar les defenses rivals en cada jugada, i totes les línies pressionen quan el rival té la pilota. Tots ataquen, tots defensen. I en les 24 jornades que s'han disputat se'n troben diversos exemples. Enfront de l'Sporting Mahonès (J.10, 0-2), Nolito va obrir el marcador gràcies a una passada en profunditat de Jonathan Dos Santos. En la jornada 13, Thiago va avançar el seu equip enfront l'Alacant (2-1) amb una rematada de cap, després d'una centrada del defensa Montoya. Marc Muniesa, central juvenil que ja ha debutat amb el primer equip, va marcar el segon gol davant el Sabadell (J.7, 3-0) amb una rematada a la sortida d'un córner. Gai Assulin va aconseguir l'1-2 amb una centrada-xut des de la dreta, en l'enèsima incursió per aquesta banda enfront del Gavà (J.4, 1-3). I davant el Terrassa (J.17, 4-0), Jonathan Soriano, pitxitxi de l'equip amb 13 dianes, va marcar el 3-0 amb un xut des de la frontal de l'àrea. I així, en pràcticament els 44 gols que el filial porta marcats fins ara.

El resultat d'aquest treball col·lectiu es veu reflectit en la classificació: tercers amb 47 punts, 14 partits guanyats, cinc empatats i cinc perduts, 44 gols a favor i 23 en contra. Uns números molt semblants als que va aconseguir l'equip de Pep Guardiola l'any de l'ascens a Segona B. En 24 jornades, el Barça B també era tercer amb 50 punts, 15 partits guanyats, cinc empatats i quatre perduts, 47 gols a favor i 31 en contra.

El conjunt entrenat per Luis Enrique no ho tindrà fàcil, però el tècnic confia "al cent per cent que quan s'acabi la temporada jugarem el play-off".

Declaracions extretes de http://www.fcbarcelona.cat/
Fotos: http://www.sport.es/ i http://www.airfutbol.com/

Operació París

Avui comença el Top16 de l'Eurolliga de bàsquet. Després d'una primera fase on ja han caigut vuit equips, els setze millors del vell continent lluitaran a partir d'ara per aconseguir arribar a la Final Four, que aquest any se celebrarà a París del 7 al 9 de maig.


Sens dubte, l'equip més destacat de la fase regular ha estat el Regal FCBarcelona. Els de Xavi Pasqual han passat invictes i amb uns números gairebé estratosfèrics: cinc victòries (d'un total de deu partits disputats) per més de 20 punts i només una per una diferència inferior a 10. A més, el joc exhibit pels blaugranes tant al Palau com lluny de Barcelona, els presenta, a hores d'ara, com els candidats més forts per guanyar l'Eurolliga aquest any. Pasqual ha reiterat en les rodes de premsa pre i post partits que tot el que han aconseguit fins ara no importa, que això no els dóna cap títol i que han de continuar treballant (una filosofia molt guardioliana, per cert). Però l'habilitat de Ricky, el talent de Navarro, la versatilitat de Lorbek, la força de Mickael, l'electricitat de Basile, l'elegància de Morris, l'espectacularitat de Vázquez, el treball de Grimau, l'entrega de Sada, el tarannà de Lackovic, la garra d'Ndong i el sacrifici de Trias auguren un 2010 ple d'èxits.


Els rivals a batre en aquesta fase seran el Maroussi BC, el Partizan i el Panathinaikos, actual campió de la competició. El Barça rebrà demà el Maroussi, a priori, l'equip més assequible, ja que els grecs s'han classificat últims del seu grup amb un balanç de quatre victòries i sis derrotes. La propera setmana, els catalans viatjaran a Belgrad, un desplaçament sempre complicat ja que el Partizan només hi ha perdut un partit durant la fase regular. I es tancarà la primera volta del Top16 amb un Barça-Panathinaikos al Palau. Segur que l'equip d'Obradovic i Jasikevicius encara recorda la dolorosa derrota de la temporada passada (90-66), en un partit on els blaugrana van superar els grecs en tots els aspectes del joc.


Madrid i Unicaja, en grups complicats
Igual que el líder de l'ACB, el Reial Madrid ha passat com a primer de grup, amb vuit victòries i dues derrotes. L'equip d'Ettore Messina té aquest any el repte d'aconseguir un títol continental que se'ls resisteix des de 1995. Com ha passat en l'equip de futbol, Florentino Pérez ha fet una inversió molt gran per tal d'evitar un altre any sense títols (els últims guanyats, Lliga ACB i Copa Uleb la temporada 2006-07), començant per l'entrenador italià (quatre vegades campió de l'Eurolliga) i canviant de dalt a baix l'equip, amb la incorporació de fins a deu jugadors nous en una plantilla de catorze.


Els nouvinguts Darjus Lavrinovic (13,8 pts./5,4 rb.) i Marco Jaric (8,5 pts./6 rb.) són els referents ofensius dels blancs que, al Top16, s'hauran d'enfrontar a l'Efes Pilsen, el Maccabi Electra i el Montepaschi, en el que s'ha anomenat "grup de la mort". Aquest vespre rebran l'Efes Pilsen de vells coneguts de la nostra lliga com Igor Rackocevic, Mario Kasun i Daniel Santiago. Els turcs han passat últims del seu grup, amb quatre victòries i sis derrotes. Després, el Madrid encadenarà dos partits fora de casa, primer a Tel Aviv i després a Sienna. Els de Messina es jugaran gran part de les seves possibilitats d'accedir als quarts de final en aquesta primera volta; no ho tindran fàcil.


L'Unicaja de Màlaga ha arrencat avui el Top16 amb una derrota, 86-78, a la pista del CSKA de Moscú, primer classificat. Els d'Aíto García Reneses, que parteixen com a segons de grup, no han pogut contra els russos, liderats per Ramunas Siskaukas (23 pts./4 rb./3 as./29 val.) i Viktor Khryapa (12 pts./13 rb./6 as./24 val.). El conjunt entrenat per Evgeny Pashutin és, juntament amb el Barça, un dels favorits per alçar-se amb el títol continental. Les dues properes setmanes, l'Unicaja tindrà la possibilitat d'assegurar-se dues victòries a casa, primer contra l'Asseco Prokom (últim del grup) i després amb el Zalgiris Kaunas (tercer).


L'equip malagueny ha mostrat la seva millor cara en la primera fase de la competició europea, amb un balanç de set victòries i tres derrotes. A la Lliga ACB, en canvi, ha protagonitzat un dels pitjors inicis que se li recorda, amb cinc partits perduts consecutius. A més, l'equip de Reneses s'ha quedat fora de la Copa del Rei per primer cop en les últimes sis temporades; tot una desfeta. Els andalusos, però, han començat amb bon peu la segona volta domèstica, amb dues victòries en dos partits.


La pilota ja està a l'aire, els setze millors conjunts europeus ja han començat la seva 'Operació París', que els ha de portar a la ciutat de les llums el proper mes de maig per intentar proclamar-se millor equip d'Europa.


Fotos: www.euroleague.net i espndeportes.espn.go.com

L'altre gran clàssic

Després de passar les últimes setmanes discutint sobre quants gols li endossaria el Barça al Real Madrid al clàssic del 13 de desembre passat, ha arribat l'hora que es faci sentir el Palau i es parli de l'altre gran clàssic.

Igual com passa amb l'esport rei, el Barça-Madrid de bàsquet és un partit a part, un parèntesi en la trajectòria d'ambdós equips que es converteix en un encontre únic on els sentiments s'imposen molts cops a la pissarra. Si més no a les grades. El públic del Palau és un dels que més entén de bàsquet a Espanya, sap quan l'àrbitre s'equivoca y quan encerta, tot i que de vegades ho dissimuli amb protestes i xiulets, sap quan els equips juguen bé i aplaudeixen un alley-hoop espectacular del rival. Però al Barça-Madrid, la pissarra es deixa a casa, perquè els nens hi dibuixin, i es va al Palau amb una bufanda o una camiseta i la il·lusió que vas a veure un partit irrepetible. Els que hem tingut la sort de viure algun Barça-Madrid en directe al Palau sabem que pot passar de tot. Es pot guanyar, es pot perdre (encara fa mal la cistella de Djordjevic), però estem segurs de que sempre recordarem aquest partit.

Aquest any sembla que el Palau no entén de crisi. L'afició està responent i demà tornarà a omplir les grades del coliseu blaugrana. Prop de sis mil persones estaran donant suport al seu equip des del minut menys cinc i fins que el xiulet final de l'àrbitre ja no ressoni. El culé tornarà a ser el sisè jugador blaugrana, amb ànims y aplaudiments per als locals i xiulades ensordidores per als visitants. És el guió dels clàssics. El desenllaç, al minut 40.

Fotos: www.deportistadigital.com i www.webdelcule.com

Un kit kat molt llarg

És estrany com les persones ens anem cansant de les coses que ens envolten (una cançó, una sèrie, un reality, un menjar...), inclús d'aquelles que fem nosaltres mateixos. I els blogs en són un clar exemple. Aquests primers dies de setembre, quan la connexió a Internet torna a ser una constant a la meua vida, he vist com he deixat morir poc a poc aquest espai i com molta altra gent ha fet el mateix. Però ja que la reflexió sobre la caducitat de les coses m'ha despertat aquest matí (juntament amb les obres del pis de dalt a les 8 del matí), he decidit reenganxar-m'hi.

Potser que expliqui la foto que acompanya aquest escrit. De veritat que no és gratuïta. Un dels motius pels quals ha semblat que tancava la porta d'aquest espai ha estat la falta d'Internet durant els mesos d'estiu. Per vuitè any consecutiu m'he passat juliol i agost servint canyes i gelats (entre ells el de la foto!) al xiringuito de la família, al poble. Un kit kat del que vull que sigui la meua vida professional, però que sempre em deixa bons records amb les històries que es creuen entre ronda i ronda. Un kit kat entre l'inici de la fi de la carrera i l'inici de l'inici d'una incògnita que encara no sé quan ni com es resoldrà. Ja es veurà.

De moment, contenta amb les pràctiques a Mundo Deportivo i amb la sensació que créixer pot tenir el seu què.

Foto: www.helados.nestle.es

Manifest blocaire contra el transvasament

Els blocaires volem sumar-nos al rebuig que el projecte de transvasament de l'Ebre a Barcelona ha generat a la societat civil del territori. Considerem que la mesura no està justificada i que la canonada que ha d'unir la xarxa del Consorci d'Aigües de Tarragona (CAT) amb la d'Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent que perpetuarà la dependència hídrica de l'àrea metropolitana de Barcelona.

-Per tot això, denunciem l'alarmisme i la manipulació que el govern català i l'Agència Catalana de l'Aigua estan fent de la falta d'aigua i de la insuficiència de les últimes pluges, per justificar el transvasament de l'Ebre a Barcelona. A més, reclamem una informació transparent sobre la millora de la situació dels pantans i també de les aigües subterrànies de les conques internes de Catalunya, ja que l'últim episodi de pluges també ha degut recarregar els aqüífers.

-Denunciem que aquesta política respon als interessos especulatius que pretenen consolidar un model de territori insostenible, de creixement sense límits, que perjudica les Terres de l'Ebre i la resta de territoris perifèrics. Els transvasaments reforcen el consum d'aigua de les grans conurbacions urbanes i les noves zones residencials; generen més expectatives de consum insostenible, d'especulació urbanística, i de destrucció del territori, perquè al mateix temps també fomenten un ús desmesurat de l'aigua, tant a les cases com a les indústries. Els transvasaments no són la solució, sinó l'estalvi, la reutilització de cabals, la recuperació d'aqüífers contaminats i la dessalació.

-Advertim que no es pot parlar de transvasament temporal degut a la sequera, ja que això és un insult a la intel·ligència de la població de Barcelona i de la resta del país. La mesura no contribuirà a canviar el model de gestió del consum, ja que no es revisaran ni es limitaran les concessions a indústries, urbanitzacions, nous regants o complexos turístics. L'ampliació del minitransvasament a Barcelona afavorirà un projecte, la interconnexió de xarxes, al qual la Generalitat va voler renunciar perquè no complia els principis de la nova cultura de l'aigua.

-Fem una crida a la dignitat i la responsabilitat de la classe política de les Terres de l'Ebre, especialment als càrrecs electes de tots els partits polítics, perquè sàpiguen estar a l'altura i defensen els interessos del territori, davant d'aquest engany flagrant als ciutadans, que van acudir a les urnes confiant que els transvasaments ja havien quedat enterrats, i que Catalunya apostava per consolidar la nova cultura de l'aigua.

-Reiterem la nostra oposició a qualsevol transvasament i a la interconnexió de xarxes inclosa en el decret de sequera, ja que obre la porta a d'altres transvasaments, i manifestem el nostre suport a la dignitat de les Terres de l'Ebre, a la Plataforma en Defensa de l'Ebre i qualsevol altra entitat o col·lectiu que compartisca la causa i l'objectiu d'aturar aquest tipus de projectes. Per tant, donem tot el suport a la convocatòria la manifestació del 18 de maig a Amposta, així com a les properes accions que en el mateix sentit es puguen anunciar en els propers dies.

Ebresfera (Terres de l'Ebre), 15 de maig de 2008

El discurs de la raó

La raó que et dóna l'experiència personal i viure de primera mà els conflictes armats dels últims anys i les seves conseqüències en la vida de la gent. I la raó la té Gervasio Sánchez, fotoperiodista guardonat amb el XXV Premi Ortega y Gasset de Fotografía. En el bloc d'Enrique Meneses (periodista, fotoperiodista i escriptor) trobem el discurs que va pronunciar en l'entrega del premi, davant de gran part de la plana política espanyola.

El guardó li han concedit per aquesta fotografia, 'Sofia i Alia', del projecte/exposició/llibre 'Vidas minadas'. Vaig tenir l'ocasió de veure-la al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fa uns mesos, després d'haver vist el reportatge al 30 Minuts. Sens dubte una veu molt crítica del drama de les mines que, com diu el mateix Sánchez en el documental, són uns soldats molt barats i molt efectius, perquè el cost de producció és molt baix, no mengen, ni beuen, tenen una vida molt llarga i sempre estan a punt per emportar-se una vida.

En el discurs, que podeu llegir més avall, el fotoperiodista arremet contra els governs espanyols de tota l'era democràtica per haver consentit que Espanya continués sent un dels països exportadors d'armes; i, tot i haver signat tractats com el d'Ottawa (1999, Convenció sobre la Prohibició de l'Ús, Emmagatzemament, Producció i Transferència de Mines Antipersona i sobre la seva Destrucció), no fa el necessari per ajudar les víctimes que, al cap i a la fi, són el més important i les que més pateixen els efectes de l'enrequiment de governs i empreses pel tràfic d'armament. Víctimes a qui Gervasio Sánchez ha volgut donar veu i demostrar al món que, tot i les dificultats, el dolor, l'odi, la pobresa... tenen força per continuar vivint.

Foto: www.elpais.com

Estimados miembros del jurado, señoras y señores:

Es para mí un gran honor recibir el Premio Ortega y Gasset de Fotografía convocado por El País, diario donde publiqué mis fotos iniciáticas de América Latina en la década de los ochenta y mis mejores trabajos realizados en diferentes conflictos del mundo durante la década de los noventa, muy especialmente las fotografías que tomé durante el cerco de Sarajevo.

Es un gran honor porque varios de mis mejores amigos a los que respeto profesionalmente pertenecen a la plantilla de este diario. Queridos Ramón Lobo, Guillermo Altares, Miguel Ángel Villena, Jorge Marirrodriga, Francesc Relea, Miguel Gener, Alberto Ferreras, Gorka Lejarcegui, incluso tú querido Alfonso Armada, a los que he nombrado y a los que tengo en mi mente, a todos vosotros que me apoyasteis en los momentos más duros os dedico este premio de todo corazón.

Quiero dar las gracias a los responsables de Heraldo de Aragón, del Magazine de La Vanguardia y la Cadena Ser por respetar siempre mi trabajo como periodista y permitir que los protagonistas de mis historias, tantas veces seres humanos extraviados en los desaguaderos de la historia, tengan un espacio donde llorar y gritar. No quiero olvidar a las organizaciones humanitarias Intermon Oxfam, Manos Unidas y Médicos Sin Fronteras, la compañía DKV SEGUROS y a mi editor Leopoldo Blume por apoyarme sin fisuras en los últimos doce años y permitir que el proyecto Vidas Minadas al que pertenece la fotografía premiada tenga vida propia y un largo recorrido que puede durar décadas.

Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años. Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad.

Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad. Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película Cuentos de la luna pálida de Kenji Mizoguchi.

Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.

Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.

Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.

Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos. Pero como Martin Luther King me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.

Muchas gracias.

La prova, jajaja

Grata sorpresa avui per la tele. El Lluís Cervelló m'ha ensenyat aquesta foto del dissabte passat, del primer partit de les semifinals de la divisió d'honor d'hoquei herba entre l'Atlètic Terrassa i el Club Egara (va guanyar l'Atlètic i demà hi torno al primer de la final, aquest cop contra el Polo). Ja sé que és pretenciós fins a l'infinit, però m'ha fet molta gràcia. A més, mons pares sempre em pregunten si sóc jo qui aguanta el micro a les peces que faig. Aquí hi ha la prova irrefutable. Jajaja.

Foto: http://www.okeydigital.es/

Els últims de la classe

Una de les primeres vegades que vaig parlar amb algú català de fora de les Terres de l’Ebre el primer que em va dir va ser: tu ets de Lleida, no? Poc després algun altre deia: ah, amb aquest parlar ets de València, no? Doncs, no. Ni d’un lloc, ni de l’altre.
Sempre he tingut la sensació que els pobles de la zona ebrenca érem com els últims de la classe, que la resta del país anava aprovant, alguns amb matrícules, i natros sempre suspeníem. Inversió, infraestructures, publicitat, compareixença positiva als mitjans (no només perquè han interceptat un carregament de droga al port de La Ràpita o d’Alcanar), personalitats ebrenques amb càrrecs importants, mesures per al desenvolupament sostenible de la zona, recuperació de la memòria històrica, projecció de la cultura ebrenca...
Durant els últims mesos les Terres de l’Ebre han tornat a sortir a les primeres pàgines de diaris i el Cuní n’ha parlat mentre la gent es prenia els croissants amb cafè amb llet. Ostres! És veritat que més a baix de Salou encara és Catalunya i ... Coi! Tenen aigua i lloc de sobres per instal·lar magatzems de residus nuclears. Total, ja tenen una central oberta i l’aigua la tiren al mar.
Penso que el tema de la sequera és prou complicat i preocupant com perquè en faci ara aquí una reflexió al respecte. Només diré dues coses: una, busqueu la intervenció d’Antonio Canicio a Els Matins de TV3 del dilluns 21 d’abril i sabreu perquè quan el Conseller Baltasar va anar a Tortosa se’l va rebre amb un nus de sal. I dues, se suposa que signar un pacte implica responsabilitat de les parts de respectar-lo, sense tenir en compte si s’està a una banda o l’altra.
L’última carabassa que ens hem emportat ha estat els nous trens Avant que la Renfe ha posat en marxa per unir Barcelona, Lleida i Tarragona amb la meitat del temps, aprofitant les infraestructures de l’AVE. Un altre cop Catalunya acaba per la zona del Tarragonès i les Terres de l’Ebre tornen a ser terra de ningú, a més de dues hores de Barcelona amb tren, un lloc on discuteixen i parlen raro... Ah! I on es menja molt bé! Tan de bo les polítiques socials, econòmiques, d’infraestructures, etc. a la zona ebrenca depenguessin d’un suquet de peix o d’un arròs caldós. Ens llicenciaríem amb honors.