St. George's Day

Tot i no ser una festivitat oficial, Sant Jordi és un d’aquells dies que l’alegria i la joia omplen els carrers de Catalunya. Dóna goig passejar entre les parades de llibres i roses, llegir les contraportades i sospesar quina història t’enganxarà més, o dir-te a tu mateix que aquest any compraràs una flor groga, per ser original, i acabar comprant la clàssica roja –la més bonica, tot sigui dit–.

Reconec que sóc molt fan de Sant Jordi i estar lluny de casa aquest dia se’m feia molt costa amunt. Per sort, un trosset de tan nostrada diada es va deixar veure per terres londinenques. El diumenge 22 d’abril, el mercat de Borough es va omplir de cultura i gastronomia catalana i, agermanades amb l’anglesa, els catalans residents i visitants a Londres vam poder celebrar un Sant Jordi molt especial. Perquè sí, perquè tot i ser diferents en quasi tot, anglesos i catalans compartim patró; i perquè la Delegació del Govern de la Generalitat al Regne Unit va fer mans i mànigues per fer-nos sentir com a casa.

Roses, calçots, folk català i fideuà per part catalana; embotits, pastissos, pies i dances i disfresses medievals per part anglesa. Ernest Crusats, del grup viguetà La Iaia, va posar les notes de bona música i humor amb la seva actuació en acústic i el seu anglès macarrònic, arrancant aplaudiments al final de cada cançó i molts somriures quan intentava explicar als londoners per què a Catalunya es regalen roses per Sant Jordi. I entre dança i dança amb vestimentes d’aquelles d’una pel•lícula de Robin Hood, l’oloreta dels calçots es començava a escampar per Borough Market. Ni us imagineu la cara dels locals quan, amb pitet de pam i mig inclòs, alçàrem aquelles cebes banyades en romesco enlaire i ens les cruspírem àvidament. Boníssims, per cert.

I així, entre rebosteria britànica i poesia catalana va acabar la celebració de la diada de Sant Jordi a Londres. Amb la sensació d’haver passat una estona molt especial i amb un llibret d’informació turística de les Terres de l’Ebre amb anglès, assenyalant al mapa La Ràpita i dient, “This is my home!”.

Fotos: Marina Sancho

'Españoles por el mundo'

Possiblement les plagues bíbliques sobre Egipte són les més famoses de la història; però, en els –pocs– viatges que he fet, he comprovat que n’hi ha una de recent, persistent i de dimensions considerables. 

Com les llagostes que van envair la capital del Nil, hi ha una espècie que s’ha anat escampant arreu del planeta; de fet, en podeu veure mostres en diferents formats televisius (alguns millors que altres, tot sigui dit). Sí amics, els anomenats españolitos en una cançó que, penseu-hi, canteu almenys un cop a l’any, s’han anat establint arreu.

En la meva última parada, Londres, aquest fet no ha estat una excepció. A la casa on visc, als museus on vaig, als establiments de menjar ràpid i cafè car... Quan menys t’ho esperes, et sorprens girant-te perquè has sentit parlar algú i ho has entès a la perfecció (intenta-ho amb les converses col•loquials dels autòctons...).

I no només es pot veure in situ. Si fas un Google amb “españoles+londres” et surten 10.100.000 referències, per no parlar de Facebook i altres xarxes socials, on els grups es multipliquen per moments, i tracten temes tan diversos com l’allotjament, la feina o “Españoles que van a Londres y se compran un sombrero” (sí, existeix). Per cert, aquestes últimes serien plagues 2.0?

Segurament aquesta observació es pot extrapolar a tots els països i nacionalitats, perquè des que el món és món, els moviments migratoris han marcat l’evolució de la humanitat. Això sí, allà on sigueu, no oblideu la brúixola.

PD: Qui em coneix sap de quin peu calço amb el tema nacional, d’aquí la distància amb els protagonistes de l’escrit.

Imatge: paolavalestocados.blogspot.com

Haurem de fer com la Milà

No fa gaire Andreu Buenafuente va fer referència a Mercedes Milà en un dels seus monòlegs a La Sexta. Concretament, a la naturalitat amb què la periodista catalana va assegurar en una de les edicions de 'Gran Hermano' el normal que era fer pipí al mar quan s'estava a la platja. Doncs bé, durant dos dies -com a mínim-, rapitencs i visitants haurem de fer com la Milà i entrar al mar cada cop que haguem de buidar la bufeta.

Ahir al matí, dia 22 de juny, i sense avisar a l'Ajuntament -que els contracta i els hi paga per un servei que avui no oferiran- l'empresa Pronto Servis va decidir treure tots els sanitaris mòbils de totes les platges amb l'excusa que, altres anys, s'han patit desperfectes durant la revetlla de Sant Joan; és a dir, que hi ha gent que hi tira petards com a distracció. Així què? Tots hem de pagar per uns actes vandàlics que ni tan sols saben si es produiran avui? No sé si en un servei bàsic i públic com aquest, en una ciutat que els mesos d'estiu es deu al turisme, val el refrany aquell de más vale prevenir que curar...

Imatge: http://www.poly-klyn.com/

S'abaixa la persiana

La 63a edició de la Copa del Rei de bàsquet ja és història. El Regal Barça ha aconseguit el seu 21è títol coper amb una autèntica exhibició de bon joc enfront de l'etern rival, el Real Madrid (80-61). Els de Xavi Pasqual, que partien com a favorits, han anat de menys a més en el torneig del KO i han deixat clar que són un dels millors equips d'Europa. Però aquest article no va ben bé d'esport.

Durant quatre dies el bàsquet ACB ha aconseguit esgarrapar minuts als telenotícies estatals (entendre aquí Telecinco, Antena 3, Cuatro i La Sexta), un fet que només es tornarà a repetir quan es juguin els play-off pel títol de Lliga i si un o més equips espanyols arriben a la Final Four de París. Durant la resta de la temporada, el futbol (Primera i Segona Divisió, Champions League, Premier...), la Fórmula 1, el tennis, el motociclisme i l'NBA eclipsen la que es pot considerar la millor lliga de bàsquet d'Europa. Sorprèn que, per exemple, Antena 3 i Cuatro mostrin les millors jugades de l'NBA però ignorin els resultats de la jornada de l'ACB i l'Eurolliga. Han oblidat que Pau Gasol, José Manuel Calderón, Sergio Rodríguez i Marc Gasol (que, per cert, tampoc surten sempre) van jugar primer aquí? Han oblidat que Ricky Rubio té molts números per acabar jugant als Estats Units en breu? Potser llavors posaran imatges d'arxiu del base del Masnou jugant amb la Penya o el Barça.

Per sort, per aquells telespectadors que vulguin seguir l'actualitat basquetbolística d'aquí els queda Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola. Dues apostes, dos estils diferents, dues finestres on el bàsquet treu el nas totes les setmanes, no només amb les retransmissions, sinó també en els informatius. Mentre les dues teles públiques no abaixaran la persiana del bàsquet estatal i europeu fins a final de temporada, n'hi ha que ahir la nit van posar-hi el cadenat fins al maig.

Imatge: www.altaspulsaciones.com

Això és periodisme?

Gràcies a aquesta nova eina periodístico-festiva que és el Twitter he descobert la portada del diari La Gaceta d'ahir divendres 19 de febrer. Ja sé que encara no puc considerar-me periodista i que em falten molts anys a l'esquena per opinar de segons què, però us puc ben assegurar que, en els quatre anys d'universitat, no em van ensenyar a fer això:

Està bé que s'autoproclamin un mitjà de dretes (només faltaria) però aprofitar un gest groller de l'ex president Aznar per fer demagògia contra el govern em sembla vergonyós.

Imatge: http://www.intereconomia.com/la-gaceta

Un kit kat molt llarg

És estrany com les persones ens anem cansant de les coses que ens envolten (una cançó, una sèrie, un reality, un menjar...), inclús d'aquelles que fem nosaltres mateixos. I els blogs en són un clar exemple. Aquests primers dies de setembre, quan la connexió a Internet torna a ser una constant a la meua vida, he vist com he deixat morir poc a poc aquest espai i com molta altra gent ha fet el mateix. Però ja que la reflexió sobre la caducitat de les coses m'ha despertat aquest matí (juntament amb les obres del pis de dalt a les 8 del matí), he decidit reenganxar-m'hi.

Potser que expliqui la foto que acompanya aquest escrit. De veritat que no és gratuïta. Un dels motius pels quals ha semblat que tancava la porta d'aquest espai ha estat la falta d'Internet durant els mesos d'estiu. Per vuitè any consecutiu m'he passat juliol i agost servint canyes i gelats (entre ells el de la foto!) al xiringuito de la família, al poble. Un kit kat del que vull que sigui la meua vida professional, però que sempre em deixa bons records amb les històries que es creuen entre ronda i ronda. Un kit kat entre l'inici de la fi de la carrera i l'inici de l'inici d'una incògnita que encara no sé quan ni com es resoldrà. Ja es veurà.

De moment, contenta amb les pràctiques a Mundo Deportivo i amb la sensació que créixer pot tenir el seu què.

Foto: www.helados.nestle.es

El discurs de la raó

La raó que et dóna l'experiència personal i viure de primera mà els conflictes armats dels últims anys i les seves conseqüències en la vida de la gent. I la raó la té Gervasio Sánchez, fotoperiodista guardonat amb el XXV Premi Ortega y Gasset de Fotografía. En el bloc d'Enrique Meneses (periodista, fotoperiodista i escriptor) trobem el discurs que va pronunciar en l'entrega del premi, davant de gran part de la plana política espanyola.

El guardó li han concedit per aquesta fotografia, 'Sofia i Alia', del projecte/exposició/llibre 'Vidas minadas'. Vaig tenir l'ocasió de veure-la al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fa uns mesos, després d'haver vist el reportatge al 30 Minuts. Sens dubte una veu molt crítica del drama de les mines que, com diu el mateix Sánchez en el documental, són uns soldats molt barats i molt efectius, perquè el cost de producció és molt baix, no mengen, ni beuen, tenen una vida molt llarga i sempre estan a punt per emportar-se una vida.

En el discurs, que podeu llegir més avall, el fotoperiodista arremet contra els governs espanyols de tota l'era democràtica per haver consentit que Espanya continués sent un dels països exportadors d'armes; i, tot i haver signat tractats com el d'Ottawa (1999, Convenció sobre la Prohibició de l'Ús, Emmagatzemament, Producció i Transferència de Mines Antipersona i sobre la seva Destrucció), no fa el necessari per ajudar les víctimes que, al cap i a la fi, són el més important i les que més pateixen els efectes de l'enrequiment de governs i empreses pel tràfic d'armament. Víctimes a qui Gervasio Sánchez ha volgut donar veu i demostrar al món que, tot i les dificultats, el dolor, l'odi, la pobresa... tenen força per continuar vivint.

Foto: www.elpais.com

Estimados miembros del jurado, señoras y señores:

Es para mí un gran honor recibir el Premio Ortega y Gasset de Fotografía convocado por El País, diario donde publiqué mis fotos iniciáticas de América Latina en la década de los ochenta y mis mejores trabajos realizados en diferentes conflictos del mundo durante la década de los noventa, muy especialmente las fotografías que tomé durante el cerco de Sarajevo.

Es un gran honor porque varios de mis mejores amigos a los que respeto profesionalmente pertenecen a la plantilla de este diario. Queridos Ramón Lobo, Guillermo Altares, Miguel Ángel Villena, Jorge Marirrodriga, Francesc Relea, Miguel Gener, Alberto Ferreras, Gorka Lejarcegui, incluso tú querido Alfonso Armada, a los que he nombrado y a los que tengo en mi mente, a todos vosotros que me apoyasteis en los momentos más duros os dedico este premio de todo corazón.

Quiero dar las gracias a los responsables de Heraldo de Aragón, del Magazine de La Vanguardia y la Cadena Ser por respetar siempre mi trabajo como periodista y permitir que los protagonistas de mis historias, tantas veces seres humanos extraviados en los desaguaderos de la historia, tengan un espacio donde llorar y gritar. No quiero olvidar a las organizaciones humanitarias Intermon Oxfam, Manos Unidas y Médicos Sin Fronteras, la compañía DKV SEGUROS y a mi editor Leopoldo Blume por apoyarme sin fisuras en los últimos doce años y permitir que el proyecto Vidas Minadas al que pertenece la fotografía premiada tenga vida propia y un largo recorrido que puede durar décadas.

Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años. Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad.

Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad. Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película Cuentos de la luna pálida de Kenji Mizoguchi.

Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.

Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.

Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.

Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos. Pero como Martin Luther King me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.

Muchas gracias.

Els últims de la classe

Una de les primeres vegades que vaig parlar amb algú català de fora de les Terres de l’Ebre el primer que em va dir va ser: tu ets de Lleida, no? Poc després algun altre deia: ah, amb aquest parlar ets de València, no? Doncs, no. Ni d’un lloc, ni de l’altre.
Sempre he tingut la sensació que els pobles de la zona ebrenca érem com els últims de la classe, que la resta del país anava aprovant, alguns amb matrícules, i natros sempre suspeníem. Inversió, infraestructures, publicitat, compareixença positiva als mitjans (no només perquè han interceptat un carregament de droga al port de La Ràpita o d’Alcanar), personalitats ebrenques amb càrrecs importants, mesures per al desenvolupament sostenible de la zona, recuperació de la memòria històrica, projecció de la cultura ebrenca...
Durant els últims mesos les Terres de l’Ebre han tornat a sortir a les primeres pàgines de diaris i el Cuní n’ha parlat mentre la gent es prenia els croissants amb cafè amb llet. Ostres! És veritat que més a baix de Salou encara és Catalunya i ... Coi! Tenen aigua i lloc de sobres per instal·lar magatzems de residus nuclears. Total, ja tenen una central oberta i l’aigua la tiren al mar.
Penso que el tema de la sequera és prou complicat i preocupant com perquè en faci ara aquí una reflexió al respecte. Només diré dues coses: una, busqueu la intervenció d’Antonio Canicio a Els Matins de TV3 del dilluns 21 d’abril i sabreu perquè quan el Conseller Baltasar va anar a Tortosa se’l va rebre amb un nus de sal. I dues, se suposa que signar un pacte implica responsabilitat de les parts de respectar-lo, sense tenir en compte si s’està a una banda o l’altra.
L’última carabassa que ens hem emportat ha estat els nous trens Avant que la Renfe ha posat en marxa per unir Barcelona, Lleida i Tarragona amb la meitat del temps, aprofitant les infraestructures de l’AVE. Un altre cop Catalunya acaba per la zona del Tarragonès i les Terres de l’Ebre tornen a ser terra de ningú, a més de dues hores de Barcelona amb tren, un lloc on discuteixen i parlen raro... Ah! I on es menja molt bé! Tan de bo les polítiques socials, econòmiques, d’infraestructures, etc. a la zona ebrenca depenguessin d’un suquet de peix o d’un arròs caldós. Ens llicenciaríem amb honors.

Qui ha apagat el llum?

Avui he viscut una situació del tot inesperada a la uni. Mentre preparàvem la pràctica del butlletí de ràdio i estàvem literalment pegats als ordinadors, a Internet i a la ràdio per saber l'última hora de les notícies del dia ens hem quedat a les fosques. Primera reacció: MERDA!! I ARA QUÈ?! Segona reacció: anem a la biblioteca. Tercera reacció: TOT EL CAMPUS ESTÀ A LES FOSQUES. A hores d'ara no sé què ha passat, només que hem hagut d'ajornar la pràctica quan ja ho teníem tot prou lligat. Fa ràbia que això passi els dies que tenim assignatures interessants i no algun dels grans rollos teòrics que caracteritzen la meua carrera. Què hi farem! Quan sàpiga alguna cosa ja informaré.

Tots a les fosques 2a part
Aviso que la informació que deixaré no està contrastada al 100%, però després de veure les notícies i uns fulletons informatius que han deixat per la facultat, us puc dir que sembla ser que l'apagada d'ahir va ser fruit del desallotjament de la cinquantena d'estudiants de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB per part dels Mossos d'Esquadra. No sé ben bé com va anar la cosa així que us aconsello seguir les informacions que surten al 3/24.

PD: 6 de març, manifestació en contra del Pla Bolonya.

Imagen: http://laguerrasintregua.wordpress.com

Per on començar...

Sembla que ja està sent un costum actualitzar el bloc els diumenges a la nit; no ho faig expressament, però és un dels únics moments de calma relativa que tinc durant la setmana. Mentre escolto el Pou i companyia a Rac1 (molt recomanable per aquells que voleu riure i passar una bona estona, a més de saber que fa el Barça) penso en la setmana que he tingut. Per on començar...

Ha estat la primera setmana de l'últim quadrimestre de la carrera, que es diu prompte. Conclusions? La meva vida social serà pràcticament inexistent, excepte la relació amb els teòrics dels llibres i els d'Esports de TV3, i els meus compis (no m'oblido de vatros; què seria de mi sense la vostra amistat!). Treballs, parcials i pràctiques seran el meu pa de cada dia; això sí, festeta al juny!! Fora exàmens i a la platgeta amb els mañicos. O l'altra banda del món amb els guiris (això últim ja ho veurem, si el Ministerio està generós intentaré anar el més lluny possible to speak English -resarem a Santa Beca perquè es faci realitat). Una altra conclusió? Sortiré guapa a l'orla, jeje. Per aquells que no creuen en la màgia, combineu planxa dels cabells, maquillatge i arracades i tindreu gairebé un miracle. Per cert, aprofito aquestes línies per reivindicar dues coses: primera, que no facin les fotos al desembre, quan el moreno de l'estiu és un bonic record i les ulleres pels treballs i l'estudi d'exàmens comencen a ser profundes, i segona, que el Puig i el Manel Mateu haurien d'aparèixer a la meva orla.

Continuem... Avui he acabat el tercer cap de setmana oficial com a estudiant en pràctiques a TV3. Què puc dir?! Està sent una gran experiència perquè, a part d'anar amunt i avall veient futbol, bàsquet, atletisme, waterpolo, hoquei patins... per tot Catalunya, visc en primera persona com es fa això de la tele. Les connexions amb la FORTA, els consells de redacció, com es fan les escaletes, el "una mica de silenci que gravem veus!", les presses del TN i del directe... i el bocata del vespre! I, a més, puc fer les meves cosetes. A part d'una mitja crònica de l'Hospitalet-Terrassa per al Futbol.Cat (massa lluny ja en les dates), ahir, dissabte 23F (quina data també!), va sortir a Esports 33 una notícia muntada, escrita i locutada per una servidora. Els nois del waterpolo bé s'ho valien, en tots els sentits ;-) Tot i els problemes tècnics que estem tenint els becaris, he de dir que, a aquestes alçades, el balanç és més que positiu. Tots a la redacció et donen un cop de mà quan cal (que és sovint!) i els càmeres amb qui anem per aquesta terra nostra ens cuiden molt bé. No podria demanar més.

Aquesta setmana, però, també m'agradaria destacar-la per quatre coses que han passat al món. Els titulars dels últims dies a tots els mitjans les estableixen perquè, com bé diuen per la facultat i al món comunicatiu, són els mitjans qui marquen l'actualitat. Començàvem la setmana amb la renúncia de Fidel Castro a seguir al capdavant del govern cubà. La notícia va fer il·lusionar-se la comunitat internacional davant una possible obertura de l'illa cap a la democràcia. Aquest matí, però, s'han acomplert els pronòstics i el germà de Fidel, Raúl Castro, ha estat escollit per dirigir el règim comunista a partir d'ara. Els, per a dir-ho d'alguna manera, desil·lusionats d'abans veuen la llum al final del tunel en què Raúl només és cinc anys més jove que Fidel i això, tard o d'hora, comportarà la fi del règim més llarg del segle XX.

L'AVE arriba a Barcelona. El dimecres 20, els passatgers del pont aeri ja tenien una alternativa al tràfec de l'aeroport per arribar fins a Madrid. Duem quatre dies de TGV a Barcelona, amb viatges cap a Lleida, Tarragona i Madrid i ja es parla de la propera connexió amb Girona per arribar fins a França. Davant de la gran quantitat de pàgines de diaris i hores a tele i ràdio que s'han dedicat a aquest tema, i de si és més ràpid arribar a la capital de l'Estat amb tren o amb avió (quin gran esforç periodístic!!), jo, resident a Barcelona però que visito sovint el meu poble (a uns 200 km tant de Barcelona com de València) em pregunto quants anys passaran fins que sigui més ràpid arribar a La Ràpita que a Madrid (a uns 600 km).

I comença la campanya electoral. Que no havia començat ja? Per sort o per desgràcia estem patint una sobreinformació de la política els últims anys i això fa que tinguem la sensació que ja fa temps que els partits s'estan autopromocionant i atacant constantment. Bé, de fet, no és una sensació perquè és ben cert, i per això no deixa de ser curiós que l'únic de diferent des que es va encetar la campanya és que ara, a més, et demanen el vot. Com a mínim se'n recorden de natros. A veure si se'n recorden després.

I ja per acabar, no puc anar dormir sense escriure quatre ratlles sobre la situació de la Lliga. Avui he anat al Camp Nou amb mons pares i he gaudit amb els gols del Barça (especialment el tercer, jugada preciosa que combinen Touré, Messi i Eto'o). En acabar-se he escoltat la retransmissió del Madrid per Rac1. El Barça a 2 punts dels de Schuster a falta de 13 jornades per acabar-se la Lliga. I Robben celebrant el gol a la Cibeles...

Fotos: http://www.laguia2000.com/ i http://www.ecoclimatico.com/